‘En un
lugar de la Mancha…’
Un article que revela el gran
negoci que amaga l'opció d'un corredor central espanyol contra el corredor
mediterrani
Què hi ha al darrere l’eix central de mercaderies? Doncs
hi ha allò que en castellà anomenen un pelotazo, un dels pelotazos
urbanístics i financers més grans de la història d’Espanya.
Al sud de la Meseta, a cavall de Sierra Morena i els
Montes de Toledo, s’estén una regió sense nom, de clima inhòspit i d’una
bellesa natural incomparable, amb una superfície equivalent a la de Catalunya i
Aragó juntes. És una de les regions amb més poca densitat de població de tot
Europa i potser, fins i tot, del planeta. Només hi ha dues ciutats importants,
Ciudad Real i Puertollano. Ambdues s’escarrassen a ser quasi tan grans com
Granollers.
Durant generacions ha estat una regió aïllada, tot i ser
relativament a prop de Madrid. Però la falsa prosperitat arriba a tot arreu.
Actualment, és una àrea plena de projectes viaris i d’infrastructures. En total
s’hi projecten 2.500 quilòmetres d’autovies.
Malgrat el fiasco de les autopistes radials de Madrid que
han deixat un forat de 8.000 milions d’euros, el Ministeri de Foment espanyol
preveu de prolongar-les. Amb poc més de 1.300 vehicles diaris, l’AP-41
(Madrid-Toledo) és l’autopista amb més poc trànsit de tot Europa. I, malgrat el
deute milionari que ens deixa, Foment la farà arribar fins a Còrdova. La futura
AP-41 anirà paral·lela a l’autovia A-4, una carretera de doble calçada amb una
intensitat mitjana de circulació de 14.000 vehicles diaris, tants com la C-66
(Palafrugell-Corçà) o la BV-2244 a l’altura de Sant Sadurní d’Anoia. Encara
més, bona part del traçat de l’AP-41 coincideix amb la nova autovia A-41, que
també unirà Toledo i Còrdova seguint el traçat de l’AVE Madrid-Sevilla.
Molts terratinents de la zona es freguen les mans pensant
que les expropiacions de terrenys per a fer les radials de Madrid es varen
pagar a 3.161 €/m2, per bé que, inicialment, el Ministeri de Foment les
valorava en 28 €/m2. Els Franco, els Abelló i els Serrano Sunyer, entre més, es
varen repartir més de 1.800 milions d’euros de sobrecostos que haurem d’assumir
els ciutadans.
Aquesta terra és terra de contrastos. Malgrat ser
objectiu prioritari dels fons de la UE, és la regió amb més aeroports privats
de tot Europa. En època de cacera, entre l’octubre i el febrer, s’hi pot
observar una de les concentracions de jets i jumbos privats més grans de tot el
món. El motiu és que s’hi concentren les finques de caça major més exclusives
d’Espanya, moltes de les quals incloses en els circuits cinegètics
internacionals. A les finques, no s’hi accedeix pagant, sinó per invitació. Cal
ser membre d’un selectíssim grup de persones per gaudir de les activitats
cinegètiques i dels negocis que es fan a l’entorn.
Curiosament, els traçats de les noves autovies que es
projecten a Castella – la Manxa, Extremadura i Andalusia transcorren pels
llindars d’aquestes finques de cacera. A més de la casa reial espanyola i
d’alguns cortesans afortunats, en són propietaris els principals accionistes
d’empreses com ara Acciona, ACS, OHL, FCC, Sacyr Vallehermoso, Repsol, Cepsa,
Caixa Bank, HSBC, BBVA… les mateixes empreses que construeixen, financen,
gestionen i fan negoci amb les infrastructures públiques de l’estat.
Fa uns quants anys, moltes varen fer un front comú per
promoure la construcció de l’aeroport de Ciudad Real, l’aeroport privat més
gran d’Europa, fent ús de la influència a Caja Castilla la Mancha per
obtenir-ne l’aval financer. Malgrat no tenir activitat comercial, en època de
cacera s’hi trobaven més de 500 jets privats que acollien els membres de les
famílies reials europees i del golf Pèrsic, a més d’empresaris i dignataris
d’arreu del món.
Els mateixos promotors de l’aeroport de Ciudad Real varen
aconseguir els permisos per construir-hi una zona industrial tan gran com la
Zona Franca de Barcelona, aprofitant les ajudes de la UE i del Ministeri d’Indústria
espanyol. A més, també s’hi projecta de construir un dic sec, la terminal de
contenidors marítims més gran d’Europa construïda mai en terra ferma. La idea
és que entorn de l’aeroport de Ciudad Real s’hi desenvolupi la principal zona
d’activitats logístiques de l’estat espanyol. Un centre de distribució
logística de proporcions bíbliques que es nodrirà de les mercaderies dels ports
de Sines (Portugal), Cadis, Algesires, Màlaga, Almeria, Cartagena, i amb el
temps, València i Sagunt. De fet, pretén ser el port industrial i de
mercaderies més gran del sud d’Europa, malgrat el petit inconvenient de
situar-se a 650 metres sobre el nivell del mar.
Tanmateix, el disbarat no s’acaba pas aquí. Tots sabem
que l’aeroport de Barajas és deficitari, malgrat el constant tracte de favor
que rep d’Aena. L’agència estatal obliga les companyies aèries que volen operar
des del Prat i a desviar-hi la major part de vols intercontinentals, perquè
Madrid és incapaç de generar tanta demanda per si mateixa.
Malgrat el dèficit de Barajas, el govern espanyol preveu
de construir dos grans aeroports més a la Comunitat de Madrid. El primer, a
Navalcarnero, a tan sols dos quilòmetres de l’aeroport privat d’El Àlamo, és
pensat per a donar servei als VIP que s’acostin al nou circuit d’automobilisme
de la capital, el nou aparador de la flamant Marca España. El segon es projecta
a Campo Real, a prop d’Arganda del Rey. Serà un aeroport de mercaderies i
ocuparà una zona equivalent a dues vegades l’Eixample de Barcelona.
Tanmateix, ni Madrid ni Castella no tenen prou demanda
per a justificar tanta infrastructura. Per això mateix, als promotors d’aquests
projectes els cal una xarxa de gran velocitat ferroviària de mercaderies que
connecti els ports de la costa amb la terminal marítima de Ciudad Real i
l’aeroport de Campo Real. Aquest és el corredor ferroviari que defensa En Comú
Podem i la resta de partits espanyols. Mentrestant, hem d’assistir impotents a
la descapitalització de Catalunya i del País Valencià, per la manca d’una
simple xarxa ferroviària convencional amb amplada de via europea. I hem de
veure com se’n van inversions milionàries per l’obsolescència programada de les
nostres infrastructures.
Espanya emula les gestes dels seus avantpassats. Els
ferrocarrils construïts a mitjan segle XIX al voltant de la villa y corte
connectaven els reales sitios, les reales fàbricas i les
principals zones d’esbarjo de l’aristocràcia espanyola: els palaus d’Oriente,
Aranjuez, Riofrío, la Granja de San Ildefonso, El Escorial… i les inaccessibles
finques de cacera de la família reial i dels seus acòlits: El Pardo, La Casa de
Campo, la vall de Cuelgamuros, La Encomienda, el Bosc de Riofrío, Los Llanos…
un despropòsit de dimensions colossals que va acabar amb l’adveniment de la
Primera República i una de les fallides més greus de l’estat espanyol.
Albert Pont, president del
Cercle Català de Negocis
