El poble valencià, des de la derrota de les tropes aliades a Almansa, allà pel 1707, durant la Guerra de Successió, estem acostumats a patir derrota darrere derrota. L’última, la fusió donada a conèixer el passat dia 10 de juny de 2010. Aquest dia quedarà en la història dels valencians, com aquell 25 d’abril de 1707. Aquesta vegada no hi ha hagut morts, ni sang vessada, però la derrota és completa i total: els valencians ens quedem sense recursos financers nostres.
Una altra vegada la política de la genuflexió i d’apuntar a la diana equivocada ens ha dut a què el tir ens isca pel... cul! Açò, i tot allò que encara ens queda per patir, ens passa per posar al front de la nostra política a gent que sols els interessa el seu negociet, el seu “patiet valencià”. Així, sense alçada de mires, i sempre equivocant el tir, sempre, sempre, el tir ens eixirà per la culata. Entre tant, com sempre, el nostre encara Molt Honorable ens unfla a mitges veritats, que són autèntiques mentides.
Ja sabem que “donde NO manda patrón, manda marinero” o siga, que on no hi ha cap, tot són cues. Així, podem entendre que no sols el País Valencià es queda sense recursos financers propis, malbaratats per dirigents que estan més preocupats de defensar-se de la seua pròpia corrupció que no de salvaguardar els interessos col.lectius dels valencians, i així arribem a la “política” –per dir-li d’alguna forma- de malgastadors ineficaços que controla el nostre ajuntament. On no hi ha cap, tot són cues.
Repassem què diu el diari “El Mundo” del divendres 11 de juny de 2010, sobre la notícia:
“Estoy segura de que los analistas económicos y los dirigentes políticos son capaces de elaborar un completo argumentario para justificar la tozuda realidad: en menos de un mes la Comunidad Valenciana ha pasado de tener un sistema financiero liderado por las tercera y cuarta cajas españolas a una situación que, como mínimo, cabe calificar de inquietante.”
Amparo Tórtola
“La Comunidad Valenciana que tenía un peso importante en el sector financiero, con la tercera y cuarta cajas de ahorro españolas, se ha quedado en quince días sin ninguna. Pueden explicarlo cómo y cuánto quieran, dar los argumentos más peregrinos, intentar engañarnos, pero la realidad es que sus servicios centrales y el aparato económico y burocrático que comporta, desaparece de nuestra tierra. Ya no hay cajas valencianas. En un estado federal como el español, las cajas han cumplido el papel de bancos regionales y la Comunidad Valenciana se queda sin ellos. Es como si una nación se queda sin su banco central, como si España perdiera el Banco de España, porque lo absorbiera el Banco Central Europeo. La notícia puede ser buena para el sistema financiero nacional, pero es un fracaso colectivo de los valencianos.”
Benigno Camañas
El mateix diari aportava les declaracions dels partits de l’oposició –subratllem, oposició- valenciana:
“El diputado autonómico de Esquerra Unida (EUPV), Lluís Torró, opinó ayer que la posible fusión entre Bancaja y Caja Madrid “deja el sector financiero valenciano definitivamente muerto.”
“Morera (portavoz de Compromís en las Cortes Valencianas) denunció que esta alianza cumpliría el “pacto” entre José Luís Rodríguez Zapatero y Mariano Rajoy, que “se han repartido” las dos principales cajas valencianas, quedando la CAM en manos del PSOE y Bancaja en las del Partido Popular.”
Canal 9 segur que ens ven la notícia de la fusió de les Ex-caixes valencianes amb altres entitats com el més grandiós dels èxits de la magnífica política interplanetària quasi Universal dels nostres excelsos timoners consagrats per la gràcia divina! ... del desastre, afegirem nosaltres.
Per cert, Canal 9 ens recorda un senyor acumulat per ací....
