UN DESASTRE ANUNCIAT

Aquesta vegada anem a demanar-li-ho per favor: “Alcaldessa d'Antella, pare ja, ja n’hi ha prou, de despropòsits a l’entrada del poble”.

A cada cosa nova que fa va augmentant la incongruència. Pretén fer una entrada “moderna” per a un poble rural i d’interior, i ens està deixant una entrada “hortera” a mesura que va donant regna solta al seu desmanegat gust.

Podem recordar el Ple en què nosaltres li férem veure que en l’obra que s’estava executant del S.A.U (entrada al poble) se n’havien entrat en la carretera i M.I.G. ens contestà: “Això no és veritat, ara pujaran el meus tècnics (els tècnics municipals, que no són d’ella, que són de tots) i els informaran”. Aquestos pujaren poc més que per a fer botides, perquè no sabien per on eixir -per a dir la veritat- sense enfadar a “la jefa”. La veritat és que s’havia agafat part de la carretera i comentaren que es rectificaria en obres posteriors. Ara ens trobarem en voreres més estretes, una carretera a dos nivells i ho han tingut que pagar les palmeres que estan sient traslladades a un nou destí. Això només té una definició: malbaratar els nostres diners.

Quan va deixar els cavalls solts del seu gust, en triar la nova font, ¿no va pensar en els seus veïns, que omplin les botelles, poals, etc, per anar al camp?. No és que siga lletja, és que no és funcional, com la resta d’elements que ha anat posant, que no li peguen ni amb cola a un poble com el nostre. (Encara que alguns dels seus es xafen la llengua per a dir-li, molt bé M.I.G., molt bé).

L’entrada del poble, fins ara, servia per a què la gent abans d’anar a treballar quedaren per a fer-se un cafè, veure’s amb la resta de la quadrilla, saber on tocava anar a treballar, parlar amb qui t’interessa, perquè saps que és el moment de trobar-lo... Però amb el seu histriònic gust, està deixant, l’entrada del poble, sense llocs on aparcar, amb unes jardineres (mitjos bidons) per a posar alguna planteta, que després costarà de mantenir, malbaratant els nostres diners. Ale, ale. ¿O es pensa M.I.G. que l’any que ve ja hi haurà ombra?. Puix que sapiga, que els arbres estan secs, com quasi tot el que planta, i li tocarà replantar-los. Ale, més dels nostres diners malbaratats.

No sabem si s’han adonat que desprès de fetes, ja han tingut que repintar les marques vials i reparar i condicionar la “rotondeta de la bassa”. Ala, ala, més diners valenta, que com no t’ixen de la butxaca. “Són gratis” diu l’alcaldessa.

Amb aquesta obra de l’entrada, la del SAU i el polígon industrial, que serà la carta de presentació del nostre poble de cara al foraster, està mostrant ben a les clares la forma que té de gestionar les coses: tot pates amunt, sense acabar, sense concretar, de malgust, desficaciat, com el cervell de la qui mana fer les obres.

Aplegats a aquest punt, sols ens queda sol•licitar-li que pare ja, que ja ha dilapidat prou dels nostres diners en aquesta part del poble, que es dedique a un altre menester, perquè no li cap res més a l’entrada.

Nota final: No feia falta ser “Rappel” per saber com anava a quedar-se la guarderia: l’única de les quatre cases històriques que ha canviat la seua façana, pagada amb diners públics!

Homenatge a un home bo.

José Antonio Labordeta (Saragossa, 1935-2010)

Recordem la seua cançó: Ya ves (Tiempo de espera, 1975)






Ya ves, que vamos avanzando, cumpliendo este camino. No lo sé, ya ves.
Ya ves, que vamos recordando, creciendo hacia el ocaso. No lo sé, ya ves.
Ya ves, qué pálidas palabras se pierden en la noche sin hallar solución.
Ya ves, que hemos ido surgiendo de inciertas y duras voces de desesperación.
Recuérdame, como un árbol batido, como un pájaro herido, como un hombre sin más.
Recuérdame, como un verano ido, como un lobo cansino, como un hombre sin más.


Ya ves, que fuimos agrietando los muros mantenidos. No lo sé, ya ves.
Ya ves, que estamos añorando unos niños perdidos. No lo sé, ya ves.
Ya ves, qué voces diferentes se cruzan en el alba buscando la verdad.
Ya ves, que fuimos puente herido, de abrazos detenidos, por ver la libertad.
Recuérdame, como un árbol batido, como un pájaro herido, como un hombre sin más.
Recuérdame, como un verano ido, como un lobo cansino, como un hombre sin más.

229 - Zeus i la rabosa

“Admirat Zeus de la intel•ligència i finesa de la Rabosa, li va conferir el regnat sobre els animals. Va voler, no obstant això, saber si al canviar de fortuna havia mudat també d’inclinacions, i trobant-se la nova reina de passeig, el déu va deixar caure un escarabat davant els ulls d’aquella. Llavors, la Rabosa, incapaç de contenir-se, veient l’escarabat com li feia revolts al voltant seu, tot menyspreant les conveniències del seu nou títol intentà atrapar l’escarabat. Indignat Zeus amb la conducta de la Rabosa, la va tornar al seu antic estat”.

Acudim als clàssics, en concret a Esop, per tal de descriure una vegada més a M.I.G., que per més que ho intente, no ens deixarà sense paraules. Afortunadament la nostra llengua i el castellà són riques en continguts i en formes, capaces d’especificar allò més indescriptible, com puga ser l’alcaldessa tirànica d’Antella.

Aquesta “reina”, posada a guardar el cau de gallines, per més que ho intenta, no deixa de ser una mostela incapaç de tenir cura dels seus. Encara que no ens deixa sense paraules, sí que ens deixa bocabadats cada vegada que fa alguna de les seues malifetes. Vegen vostès, si no, la penúltima que està portant a terme.

Amb l’actuació del SAU-r a l’entrada del poble (direcció Gavarda), com ja comentàrem en el seu moment, van agafar més terreny del que devien, envaint la carretera. Ara resulta que per tal de fer una entrada per on puguem circular, s’ha de desfer la vorera contrària, i per tant, han d’arrancar les palmeres, per tal de transplantar-les al passeig del cementiri. ¿Quantes palmeres es podran salvar? Pot ser algunes; altres, tristament, moriran en l’intent. Si parlem de costos, quant ens costarà aquesta obra completament innecessària? També ens diran que és gratuïta, perquè està subvencionada? Segur que ens diran que sí, que ho paga l’empresa per millores. ¿No podrien fer altres tipus de millores? No, per a M.I.G. no, és la seua forma d’actuar: desfer per a tornar a fer, és a dir, malbaratar els nostres diners, sense crear res de nou. La feina del matalasser, fer i desfer.

Amb tota la prepotència del món. Que l’oposició vol vore cap expedient de l’Ajuntament (recordem que deuen ser públics)? hem d’anar al jutjat a denunciar que no ens ho facilita. Que veu el nostre regidor per l’Ajuntament? el tira de la casa del poble. Veí, a més de regidor, i no pot ni entrar a la casa del poble! La prepotència de M.I.G. no coneix límits ni mesura, no sols pretén ser “la reina”, també l’ama i propietària del terme! Recordem que fa uns anys, quan es va aprovar el projecte del PGOU, va tenir la barra de posar-li preu a les propietat privades dient a quin preu havíem de vendre. Haurem d’anar amb peus de plom, no siga que haja anat passant pel notari, registrant-se allò que no és d’ella...

Ja ho va deixar per escrit el clàssic grec Esop fa més de 2.500 anys, la naturalesa o mode de ser de les persones no canvien per canviar de títol.