MOCIÓ DE GENT D'ANTELLA PER A LA REDUCCIÓ DE L'ÍNDEX DE RENDIMENT

En el ple ordinari del dia 19 de desembre de 2014 Gent d’Antella va sol.licitar que el govern de l’estat rebaixe l’actual 0,26%, que paguem per l’índex de rendiment de la terra, al 0,05%. El PPCV no va votar a favor de la moció, que va ser aprovada amb els vots favorables de GdA i PSPV

 

 El text de la moció diu el següent:

 MOCION SOBRE MODIFICACION DEL INDICE DE RENDIMIENTO NETO POR LAS ACTIVIDADES AGRICOLAS EN EL TERMINO MUNICIPAL DE ANTELLA

            El anexo I de la Orden HAP/2549/2012, de 28 de noviembre, por la que se desarrollan para el año 2013 el método de estimación objetiva del Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas y el régimen especial simplificado del Impuesto sobre el Valor Añadido, se aprobaron los signos, índices o módulos aplicables a las actividades agrícolas, ganaderas y forestales que determinen el rendimiento neto de su actividad económica con arreglo a dicho método.

            En el artículo 37.4.1.º del Reglamento del Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas, aprobado por el Real Decreto 439/2007, de 30 de marzo, se establece que cuando el desarrollo de actividades económicas, a las que fuese de aplicación el método de estimación objetiva, se viese alterado por incendios, inundaciones u otras circunstancias excepcionales que afectasen a un sector o zona determinada, el Ministro de Economía y Hacienda podrá autorizar, con carácter excepcional, la reducción de los signos, índices o módulos.

           

             A este respecto, el Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente emitió informe por el que se pone de manifiesto que durante 2013 se produjeron  circunstancias excepcionales en el desarrollo de actividades agrícolas y ganaderas que aconsejaron hacer uso de la autorización contenida en el citado artículo 37.4.1.º del Reglamento del Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas.

             

              El índice de rendimiento neto aplicable con carácter general a los cítricos es el 0,26, y ese índice fue el que aplicaron los Agricultores propietarios en el término municipal de Antella a la hora de pagar sus impuestos. Sin embargo una Orden, publicada el 16 de Abril del año pasado por el Ministerio de Hacienda del Sr. Montoro, estableció que en Municipio limítrofes al nuestro como por ejemplo Alcantera, Gavarda o Tous los propietarios pasaran a pagar de un 0,26 a un 0,18 en cítricos, lo que se traduce en que los agricultores de Antella tuvieron que pagar una buena cantidad de euros por encima de la que pagaron nuestros vecinos de Alcantera, Tous o Gavarda.

            

           Gent D'Antella pensamos que esta discriminación, establecida por el Sr Montoro a instancias del Sr. Cañete, carece de cualquier criterio lógico, dado que además de concurrir las mismas circunstancias en todos estos términos, el suelo tiene las mismas calidades, iguales capacidades de producción, así como las mismas prácticas y características agronómicas, además de similares o iguales niveles de costes de explotación. Este agravio comparativo, establecido por el tándem  Montoro-Cañete, se agrava todavía mas si añadimos que el índice a aplicar a los cítricos en Municipios canarios como El Pinar, Valverde y Frontera se establecía no en un 0,26, ni en un 0,18, sino en un 0,05.

             

           Ignoramos qué criterios guio al Ministerio del Sr. Cañete, para en Abril del 2014 dejar, en su informe,  al Municipio de Antella, con el máximo índice aplicable en cítricos, es decir con el tope máximo a pagar. Por este motivo Gent D'Antella, consciente de la calamitosa situación de nuestra agricultura, agravada tras el último pedrisco de el mes de Junio de 2014, tiene a bien solicitar del Ayuntamiento Pleno la adopción del siguiente acuerdo en la defensa de los intereses de nuestro municipio:

            PRIMERO: Instar a los Ministerios competentes en la materia (Ministerio de Hacienda y Ministerio de Agricultura) a establecer un INDICE DE RENDIMIENTO NETO aplicable en 2014 a las actividades agrícolas en el término municipal de Antella del 0,05, por la calamitosa situación de nuestro campo agravado por el fuerte pedrisco sufrido en nuestro termino municipal el presente año.

            SEGUNDO: Dar traslado del presente acuerdo a la Delegación del Gobierno de la Comunitat Valenciana, por ser la máxima representación del Gobierno de la Nación en nuestra Comunitat.

IBI municipal

Per què els veïns i veïnes d’Antella paguem una contribució tan alta pels nostres habitatges?

Perquè el Ministeri del Sr. Montoro (Ministre d’Hisenda del Partido Popular) va aprovar l’any 2012, EN PLENA CRISI ECONÒMICA uns NOUS VALORS CADASTRALS DESORBITATS PER AL MUNICIPI D’ANTELLA.

Posem un exemple pràctic

Si en 2012 una casa tenia el valor de 22.000 euros, per al Sr. Montoro i els seus amics del PP, el valor real va passar a ser de 108.000 euros! És a dir, MULTIPLICAREN PER CINC el valor de les nostres cases, quan el mercat estava en caiguda lliure. Així és com la contribució urbana (IBI) es va disparar al nostre poble. O siga, qui pagava uns 200 euros per la seua casa va passar a pagar quasi 1.000 euros!

            Ara bé, hem de dir que és l’Ajuntament qui estableix el percentatge de recaptació al municipi. L’any 2008, quan l’Ajuntament d’Antella era governat per Marisabel i el PPCV, l’Ajuntament va aprovar un dels tipus més alts de la província de València establint un gravamen municipal del 0’85%

Què ha fet Gent d’Antella per a estalviar-nos pagar tant?

Gent d’Antella junt al PSPV va aprovar, en sessió plenària del dia 14 de novembre de 2014 una rebaixa del tipus impositiu del 0’85 al 0’78% Fet que suposarà un estalvi efectiu per a l’economia de tots els veïns i veïnes d’Antella.

Gent d’Antella hauria volgut baixar el tipus impositiu durant el seu primer any de mandat, però el deute que Marisabel i el PPCV van deixar a l’Ajuntament d’Antella, ens ho va impedir. Havíem de pagar i continuem a pagar els deutes que el PP de Marisabel ens ha deixat.

A tot açò, què va votar el Partit Popular en aquell ple del dia 14 de novembre?

El grup del Partit Popular en l’Ajuntament d’Antella NO VA VOTAR A FAVOR de la rebaixa.

XIV. DEMÀ

Al llarg de la sèrie d’articles hem vist com una colla de lladres sense cap respecte per la llei ens han portat a la ruïna. Hem vist que la legalitat de la monarquia borbònica descansa en el cop d’estat del 18 de juliol de 1936. Hem vist com al Rei no se li pot aplicar la llei comuna, quan la resta dels mortals tenim l’obligació de declarar els nostres ingressos a Hisenda, de la del Rei passat (segons el professor expert en finances de la Universitat de Brussel.les, Herman Matthijs) no en sabem res, de la seua fortuna personal. Per aquesta raó la moral política "made in Spain" (o siga, del Regne d'Espanya) no para de repetir que cal separar la vida pública  de la vida privada del polític. Nosaltres ens preguntem com podem determinar el límit entre la vida íntima d'una persona de la seua vida pública? Si un polític usa diners públics per malbaratar-los en vicis privats, no és això cap delicte? El dret Penal responsabilitza la persona, no el càrrec. 

Els dirigents del PP no es cansen de repetir que un polític corrupte no fa que tots els polítics siguen corruptes i per això han fet dimitir, entre altres, Francisco Camps, Alberto Ruíz-Gallardón, Sònia Castedo, Ana Mato,... i molts altres més. Diuen que volen canviar-ho tot, però tot continuarà igual, com ja ens va advertir l'escriptor Tomasi di Lampedusa a la seua novel.la Il Gattopardo. Mentre el PPE i el PSOE governen, partidaris de les llistes electorals tancades organitzades per l’executiva del partit (algú recorda el segon nom del candidat a Corts que figurava a la papereta?; algú recorda un sol nom dels quatre senadors als quals va votar –amb les creuetes marcades- l’any 2011? Ara mateix, els candidats als ajuntaments pel PP encara no són públics, esperen que l’executiva del partit els proclame); mentre el poder judicial no obtinga els mitjans suficients i continue sotmés al poder executiu; mentre continue creixent el nombre d’aforats (els aforats d'avui seran les misèries de demà), tot continuarà igual. Perquè democràcia no és anar a deixar caure una carta marcada dins d’una capsa de plàstic cada quatre anys. En tot cas, no és una democràcia directa i participativa. És una democràcia d’espectadors.


Per deixar de ser una democràcia d'espectadors, ens cal un camí sincer cap a la normalitat democràtica. Entre altres coses, ens cal poder votar el cap de l'estat i que aquest no estiga per damunt de la llei. Ens cal poder triar el nom de tots els candidats.  Després de vint anys de governs del PPCV, partit que s’ha caracteritzat i es caracteritza per falsejar el nostre passat, tergirversar el nostre present i mentir sobre el nostre futur, ens cal una transició a la normalitat democràtica. No serà fàcil reinstaurar-la, la normalitat democràtica, però no serà impossible. Altres societats ho han fet. Necessitem apostar per un futur digne dins d'una Europa dels Pobles. I no creure en el cant de les sirenes del PP –que en té moltes a sou, a les televisions , a les ràdios, a la premsa, ...- que volen embarrancar la nau del nostre present valencià.

Acabem amb una cançó de Lluís Llach, Jo hi sóc si tu vols ser-hi, una cançó oberta a l'esperança d'un demà més just.

XIII. LA RESTAURACIÓ DE 1969

La legalitat de l’actual rei d’Espanya no prové de l’any 1975 -com no paren de repetir-nos cortesans i cortesanes- sinó de 1969. El 22 de juliol de 1969 Joan Carles de Borbó davant del dictador Franco va pronunciar aquestes paraules: 

“Acabo de jurar, como sucesor, a título de rey, lealtad a Su Excelencia el Jefe del Estado y fidelidad a los principios del Movimiento Nacional y Leyes Fundamentales del Reino. Quiero expresar, en primer lugar, que recibo de Su Excelencia el Jefe del Estado y Generalísimo Franco, la legitimidad política surgida el 18 de julio de 1936”

Francisco Franco i Joan Carles I

En novembre de 1975, en morir el dictador, Joan Carles era nomenat rei d’Espanya gràcies a la legitimitat política sorgida el 18 de juliol de 1936, dia en què les forces armades s’alçaren en armes contra el poble espanyol. La Restauració borbònica, al contrari que sistemàticament ens repeteixen, en comptes d’acabar amb el franquisme, el va legitimar.

A més a més, a les primeres eleccions després de la dictadura celebrades en juny de 1977, el partit d’Adolfo Suàrez, que havia estat nomenat per Joan Carles I cap del govern mesos abans (juliol de 1976), la Unió del Centre Democràtic (UCD) va obtindre la majoria a les cambres del Parlament i el Senat. A les eleccions de senadors tan sols exerciren el seu dret de vot 2.423.668 d’electors, quantitat que representava un esquifit percentatge del 10,28% respecte del 89,72% d’abstenció. O siga, 21.160.094 de ciutadans, gairebé el 90 per cent dels electors, no votaren cap representant al Senat. Ho recordem ara perquè amb la llei per a la Reforma Política, Joan Carles I va poder incorporar a aquell Senat quaranta-un senadors, quasi el 20% del total de la cambra, distribuïts en la majoria dels grups polítics. Entre els elegits pel Monarca hi trobem figures claus de la societat de 1977 com Torcuato Fernández-Miranda, Enrique Fuentes Quintana, Luís Díez-Alegria, Julián Marías, José Ortega Spottorno, Camilo José Cela, Alfonso Escámez, Antonio Pedrol Rius, Martí de Riquer o José Luís Sampedro. Aquells senadors foren qui van redactar la Constitució de 1978 que el poble aprovaria sí o sí. No hi havia cap altra alternativa. 

El passat dia 28 de desembre de 2014, el diari El País, en la seua editorial “La hora de Felipe VI” ens recordava –i no era cap innocentada!- les atribucions que la Constitució li atribueix a la persona del rei d’Espanya: 

“Somos conscientes de que las funciones que atribuye la Constitución al Rey son muy limitadas: lo recoge bien la expresión que asegura que el Rey reina, pero no gobierna. Sin embargo, reinar puede significar mucho en una Monarquía parlamentaria que otorga al Rey las funciones de jefe del Estado, símbolo de su unidad y permanencia y árbitro y moderador de la vida política (Título II, artículo 56), además de representar internacionalmente al Estado y ser jefe de las Fuerzas Armadas.”

Podrem admetre que el Rei "regne però no governe", però mai no admetrem que el comandant en cap de les forces armades (la dels tancs, avions i cuirassats) no disposa de cap poder. Creure açò seria de molt ignorants. Precisament, el rei és el "Jefe de las Fuerzass Armadas" que protagonitzaren els fets del 23 de febrer de 1981, a València i a Madrid. Fets que convertiren el monarca, ves per on, en el "salvador" de la seua pròpia monarquia. Casualitats de la vida.

Els tancs a punt de creuar el pont de les Glòries Valencianes, la nit del 23 de febrer

XII. "Lo primero es lo primero

 

... y, además, es lo más importante”

Mariano Rajoy

President del Govern

En l’article “Un sistema polític injust genera injustícies” arribàvem a la conclusió que és corrupte el sistema que ha permés la corrupció dels nostres mandataris. Els qui aprovaren imposicions injustes per al nostre poble promulgaren la injustícia, no la llei, perquè la llei ha de ser justa i vertadera per a tots. Aquesta és la premissa compartida per les persones de totes les nacions. 

Amb quins fonaments han actuat els dirigents del PPCV? Quin model han tingut de referent? És un lloc comú afirmar que l’exèrcit vencerà si el seu comandant és intel.ligent i ha actuat bé; els alumnes aprendran si el mestre fa bé els seus deures; i el vaixell arribarà a bon port si el capità és destre i navega bé. Així, el contrari també esdevé cert. El mal comandant durà els seus homes al desastre; els alumnes en mans del mal mestre no aprendran; i el mal capità embarrancarà el seu vaixell. És una veritat establerta que el dolent no mereix ser premiat. Però què passa quan no hi ha ni Bé ni Mal? Quan el comandant de l’exèrcit, el mestre i el capità de la nau no tenen cap responsabilitat, guanyen o perden, perquè són inviolables, intocables? 

La transició de la dictadura franquista a la monarquia borbònica va proposar un camí cap a la llibertat, un camí, però, que havia de respectar i va respectar l’herència del règim franquista en la persona del rei Joan Carles I. Perquè, com afirma el senyor Mariano Rajoy, "lo primero es lo primero y además es lo más importante" parlem, per tant, del primer mandatari de l'estat i la seua inviolabilitat.

“La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat.” afirma l’article 56, en el seu punt tercer, de la Constitució espanyola de 1978. La persona del rei és inviolable, entre altres coses, amb la finalitat de salvaguardar-lo de tota responsabilitat respecte dels crims comesos per la dictadura del general Franco.

Però, quines són les conseqüències que no importe gens allò que puga fer o deixar de fer la màxima autoritat de l’estat? És un fet evident que el cap de l’estat està per damunt de la llei, quan cap persona té el dret a exercir de déu en una societat d’homes i dones lliures. Amb el mite de Lucrècia, violada per Sext Tarquini, príncep de Roma, els antics republicans romans ensenyaven que ningú, ni el fill del rei, està per damunt de la llei. Perquè amb la inviolabilitat del cap d’estat la llibertat és incompleta i, a més a més, qui està per damunt de la llei no pot ser cap exemple per als corruptes, siguen valencians o no.