Unes poques reflexions sobre l'article "Las huellas de la corrupción", de José
Luís Barbería, publicat a la revista El País Semanal, en el seu número 2051, del 17 de gener de 2016.
L’article
proporciona algunes dades interessants, com l’enquesta de l’Eurobarómetre, de
gener de 2013, en la qual els súbdits hispànics manifestaren la seua opinió
sobre els partits polítics, que per a ells eren corruptes (84%), que els polítics
eren corruptes (72%) i que el sistema afavoria la corrupció (95%) Fixem-nos en
la diferenciació entre el Partit i el Politic, dotze punts de diferència a
favor de la persona, i en la quasi unanimitat dels enquestats a reconèixer la
part de responsabilitat que el sistema vigent, la monarquia restaurada pel
dictador Franco, té en la corrupció generalitzada. Una opinió que ve
contrastada per les dades següents.
A l’estat
espanyol hi ha 17.621 càrrecs aforats. Malgrat això, hi ha hagut més de mil
sentències condemnatòries a polítics, malgrat que entre 2000 i 2012 el govern espanyol (tant del PP
com del PSOE) va indultar 132 polítics condemnats per casos de corrupció.
Els
macroprocesos, que els partits enculpats s’encarreguen de fer eterns, solen ser
resolts amb una mitjana de 10 anys, entre el seu inici i la seua sentència.
Tampoc no ens ha d'estranyar, donada la mitjana de jutges a Espanya, 11 per cada
100.000 habitants, molt inferior a la mitjana de la Unió Europea, que és de 21
(la mitjana!, la qual cosa ens indica que hi ha estats molt per sobre de la
mitjana espanyola). Aquestes dades
afavoreixen la corrupció. Per exemple, a la regió de Múrcia, dels 45 municipis
amb què compta, tan sols 13 tenen interventor municipal, la resta, fins a 32 no
en tenen. La qual cosa significa que les finances són controlades pels
polítics. Per aquesta raó, l’any 2015 va acabar amb més de 600 municipis del
territori hispà investigats per irregularitats relacionades amb l’urbanisme.
Amb 900 sentències condemnatòries durant 2014 per casos de corrupció municipal
relacionada amb el medi ambient i l’urbanisme.
Aquesta és
una història que ve de lluny. Per exemple, en 1902 el Ministre d’Agricultura
del govern espanyol afirmava que entre el 50 i el 80% d’impostos no es
recaptaven per la negativa dels grans terratinents a pagar. A més a més, els
pagaments, prop del 30% se’l quedaven els recaptadors.
Amb la
restauració borbònica de 1975 portem casos molt sonats: Cas Filesa, cas dels ERE
a Andalusia, el cas Juan Guerra, el cas Palau, el cas Gürtel, Bàrcenas,
Naseiro, Marbella, etc, etc. Amb molts il.lustres noms, com ara Cristina de
Borbón (germana del rei), Iñaki Urdangarín (cunyat del rei), Luís Bárcenas,
Ruiz Mateos, Jesús Gil, Juan Guerra, Luís Roldán, Javier de la Rosa, Jaume
Matas, Fèlix Millet, Jordi Pujol, Francisco Correa, Francisco Granados, Carlos
Fabra, Rafael Blasco, Gabriel Urralburu, Mario Conde, etc, etc. Amb causes, com
el d’Emilio Botín o César Alierta, en les quals la Llei es canvia per beneficiar
els imputats. Una vertadera vergonya per a la nostra societat.
Però la
vergonya més humiliant que ha de patir la societat hispànica és l’article 56,
punt 3, de la Constitució Espanyola de 1978, que diu:
3. La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a
responsabilidad.
La qual
cosa significa que la societat espanyola, per molt moderna que vulga ser, està
ancorada en temps faraònics, amb un rei absolutament innocent, faça allò que faça.
Per acabar,
direm que l’article de la revista del País Semanal cita les paraules d’un antic
fiscal que afirma:
“En España, los tribunales siempre han sido demasiado
fuertes con los débiles y demasiado débiles con los fuertes.” Pàg. 34
No hi
afegirem res més.
