Herostrat és conegut per haver calat foc, l’any 356 abans de Crist, al temple d’Àrtemis de la ciutat grega d’Efes, una de les meravelles del món antic, amb l’únic propòsit d’esdevenir immortal. Encara que un decret del senat d’Efes va condemnar el nom a l’oblit, Teopomp de Quios va escriure la seua història i així, finalment, Herostrat va acabar sient immortal.
Marinus Van Der Lubbe també ha passat a la història però per motius ben diferents. Ell no va cremar el Reichstag la nit del 27 de febrer de 1933 per a passar a la immortalitat. L’acusaren de cremar el Reichstag, en fou condemnat, i el 10 de gener de 1934 fou decapitat a la presó de Leipzig.
La nit de la crema del Reichstag, aquell fatídic 27 de febrer de 1933, va canviar la història d’Alemanya i del món sencer. La nit que el Reichstag (edifici del Parlament alemany) fou incendiat va servir al partit Nazi d’Adolf Hitler per a fer-se amo absolut de la nació. Aquella nit començava la dictadura del nazisme, una dictadura que portaria al món al desastre de la II Guerra Mundial. Una guerra que, ben bé podríem dir, començava aquella nit.
L’any 1981, un tribunal de Berlín Occidental, a instància de Jan Van Der Lubbe, germà de Marinus, va revocar el veredicte de 1933 i declarà Marinus Van Der Lubbe no culpable dels fets, tot argumentant que Lubbe havia estat una víctima del complot nazi, partit el qual fou més beneficiat per la crema de l’edifici del govern de la nació.
L’anulació de la sentència a mort a Marinus Van Der Lubbe va quedar ratificada definitivament l’any 2008, en virtut d’una llei aprovada en 1998 que permet la rehabilitació d’alguns dels condemnats per la justícia alemanya entre 1933 i 1945, període en el qual el Partit Nazi (NSDAP) exercia el poder absolut sobre tota Alemanya.
Com hem pogut observar, Herostrat va cremar el temple d’Àrtemis perquè volia passar a la posteritat. Era conscient de les conseqüències i per això es va declarar autor dels fets amb orgull.
No fou el cas de Marinus Van Der Lubbe que va ser acusat d’uns fets instigats i promoguts per altres, ocults a l’ombra des de la qual movien els fils, als quals els fets els interessava més que a ningú. Marinus fou decapitat. A Hitler va haver d’anar a per ell tot l’Exèrcit Roig, el 30 d’abril de 1945, dotze anys i cinquanta milions de morts més tard.
Marinus Van Der Lubbe també ha passat a la història però per motius ben diferents. Ell no va cremar el Reichstag la nit del 27 de febrer de 1933 per a passar a la immortalitat. L’acusaren de cremar el Reichstag, en fou condemnat, i el 10 de gener de 1934 fou decapitat a la presó de Leipzig.
La nit de la crema del Reichstag, aquell fatídic 27 de febrer de 1933, va canviar la història d’Alemanya i del món sencer. La nit que el Reichstag (edifici del Parlament alemany) fou incendiat va servir al partit Nazi d’Adolf Hitler per a fer-se amo absolut de la nació. Aquella nit començava la dictadura del nazisme, una dictadura que portaria al món al desastre de la II Guerra Mundial. Una guerra que, ben bé podríem dir, començava aquella nit.
L’any 1981, un tribunal de Berlín Occidental, a instància de Jan Van Der Lubbe, germà de Marinus, va revocar el veredicte de 1933 i declarà Marinus Van Der Lubbe no culpable dels fets, tot argumentant que Lubbe havia estat una víctima del complot nazi, partit el qual fou més beneficiat per la crema de l’edifici del govern de la nació.
L’anulació de la sentència a mort a Marinus Van Der Lubbe va quedar ratificada definitivament l’any 2008, en virtut d’una llei aprovada en 1998 que permet la rehabilitació d’alguns dels condemnats per la justícia alemanya entre 1933 i 1945, període en el qual el Partit Nazi (NSDAP) exercia el poder absolut sobre tota Alemanya.
Com hem pogut observar, Herostrat va cremar el temple d’Àrtemis perquè volia passar a la posteritat. Era conscient de les conseqüències i per això es va declarar autor dels fets amb orgull.
No fou el cas de Marinus Van Der Lubbe que va ser acusat d’uns fets instigats i promoguts per altres, ocults a l’ombra des de la qual movien els fils, als quals els fets els interessava més que a ningú. Marinus fou decapitat. A Hitler va haver d’anar a per ell tot l’Exèrcit Roig, el 30 d’abril de 1945, dotze anys i cinquanta milions de morts més tard.
