Al
llarg de la sèrie d’articles hem vist com una colla de lladres sense cap
respecte per la llei ens han portat a la ruïna. Hem vist que la legalitat de la
monarquia borbònica descansa en el cop d’estat del 18 de juliol de 1936. Hem
vist com al Rei no se li pot aplicar la llei comuna, quan la
resta dels mortals tenim l’obligació de declarar els nostres ingressos a
Hisenda, de la del Rei passat (segons el professor expert en finances de la Universitat de Brussel.les, Herman Matthijs) no en sabem res, de la seua fortuna personal. Per aquesta raó la
moral política "made in Spain" (o siga, del Regne d'Espanya) no para de repetir que cal
separar la vida pública de la vida privada del polític. Nosaltres ens preguntem com podem
determinar el límit entre la vida íntima d'una persona de la seua vida pública?
Si un polític usa diners públics per malbaratar-los en vicis privats, no
és això cap delicte? El dret Penal responsabilitza la persona, no
el càrrec.
Els dirigents del PP no es cansen de repetir que un polític corrupte no fa que tots els polítics siguen corruptes i per això han fet dimitir, entre altres, Francisco Camps, Alberto Ruíz-Gallardón, Sònia Castedo, Ana Mato,... i molts altres més. Diuen que volen canviar-ho tot, però tot continuarà igual, com ja ens va advertir l'escriptor Tomasi di Lampedusa a la seua novel.la Il Gattopardo. Mentre el PPE i el PSOE governen, partidaris de les llistes electorals tancades organitzades per l’executiva del partit (algú recorda el segon nom del candidat a Corts que figurava a la papereta?; algú recorda un sol nom dels quatre senadors als quals va votar –amb les creuetes marcades- l’any 2011? Ara mateix, els candidats als ajuntaments pel PP encara no són públics, esperen que l’executiva del partit els proclame); mentre el poder judicial no obtinga els mitjans suficients i continue sotmés al poder executiu; mentre continue creixent el nombre d’aforats (els aforats d'avui seran les misèries de demà), tot continuarà igual. Perquè democràcia no és anar a deixar caure una carta marcada dins d’una capsa de plàstic cada quatre anys. En tot cas, no és una democràcia directa i participativa. És una democràcia d’espectadors.
Per deixar de ser una democràcia d'espectadors, ens cal un camí sincer cap a la normalitat democràtica. Entre altres coses, ens cal poder votar el cap de l'estat i que aquest no estiga per damunt de la llei. Ens cal poder triar el nom de tots els candidats. Després de vint anys de governs del PPCV, partit que s’ha caracteritzat i es caracteritza per falsejar el nostre passat, tergirversar el nostre present i mentir sobre el nostre futur, ens cal una transició a la normalitat democràtica. No serà fàcil reinstaurar-la, la normalitat democràtica, però no serà impossible. Altres societats ho han fet. Necessitem apostar per un futur digne dins d'una Europa dels Pobles. I no creure en el cant de les sirenes del PP –que en té moltes a sou, a les televisions , a les ràdios, a la premsa, ...- que volen embarrancar la nau del nostre present valencià.
Acabem amb una cançó de Lluís Llach, Jo hi sóc si tu vols ser-hi, una cançó oberta a l'esperança d'un demà més just.
