La
legalitat de l’actual rei d’Espanya no prové de l’any 1975 -com no paren de
repetir-nos cortesans i cortesanes- sinó de 1969. El 22 de juliol de 1969 Joan
Carles de Borbó davant del dictador Franco va pronunciar aquestes paraules:
“Acabo
de jurar, como sucesor, a título de rey, lealtad a Su Excelencia el Jefe del
Estado y fidelidad a los principios del Movimiento Nacional y Leyes
Fundamentales del Reino. Quiero expresar, en primer lugar, que recibo de Su
Excelencia el Jefe del Estado y Generalísimo Franco, la legitimidad política
surgida el 18 de julio de 1936”
 |
| Francisco Franco i Joan Carles I |
En
novembre de 1975, en morir el dictador, Joan Carles era nomenat rei d’Espanya
gràcies a la legitimitat política sorgida
el 18 de juliol de 1936, dia en què les forces armades s’alçaren en armes
contra el poble espanyol. La Restauració borbònica, al contrari que
sistemàticament ens repeteixen, en comptes d’acabar amb el franquisme, el va
legitimar.
A més
a més, a les primeres eleccions després de la dictadura celebrades en juny de
1977, el partit d’Adolfo Suàrez, que havia estat nomenat per Joan Carles I cap
del govern mesos abans (juliol de 1976), la Unió del Centre Democràtic (UCD) va
obtindre la majoria a les cambres del Parlament i el Senat. A les eleccions de senadors tan sols exerciren el seu dret de vot 2.423.668 d’electors, quantitat que representava un esquifit percentatge del 10,28% respecte
del 89,72% d’abstenció. O siga, 21.160.094 de ciutadans, gairebé el 90 per
cent dels electors, no votaren cap representant al Senat. Ho recordem ara
perquè amb la llei per a la Reforma Política, Joan Carles I va poder incorporar
a aquell Senat quaranta-un senadors, quasi el 20% del total de la
cambra, distribuïts en la majoria dels grups polítics. Entre els elegits pel
Monarca hi trobem figures claus de la societat de 1977 com Torcuato
Fernández-Miranda, Enrique Fuentes Quintana, Luís Díez-Alegria, Julián Marías,
José Ortega Spottorno, Camilo José Cela, Alfonso Escámez, Antonio Pedrol Rius,
Martí de Riquer o José Luís Sampedro. Aquells senadors foren qui van redactar
la Constitució de 1978 que el poble aprovaria sí o sí. No hi havia cap altra
alternativa.
“Somos conscientes de que las funciones que
atribuye la Constitución al Rey son muy limitadas: lo recoge bien la expresión
que asegura que el Rey reina, pero no gobierna. Sin embargo, reinar puede significar
mucho en una Monarquía parlamentaria que otorga al Rey las funciones de jefe
del Estado, símbolo de su unidad y permanencia y árbitro y moderador de la vida
política (Título II, artículo 56), además de representar internacionalmente al
Estado y ser jefe de las Fuerzas Armadas.”
Podrem admetre
que el Rei "regne però no governe", però mai no admetrem que el comandant en cap de
les forces armades (la dels tancs, avions i cuirassats) no disposa de cap
poder. Creure açò seria de molt ignorants. Precisament,
el rei és el "Jefe de las Fuerzass Armadas" que protagonitzaren els
fets del 23 de febrer de 1981, a València i a Madrid. Fets que convertiren el
monarca, ves per on, en el "salvador" de la seua pròpia monarquia. Casualitats
de la vida.
 |
| Els tancs a punt de creuar el pont de les Glòries Valencianes, la nit del 23 de febrer |
