Unes quantes raons per aclarir, si molt convé, per què el Partit Popular,
el partit més votat les passades eleccions generals, no pot formar govern. Aclarim,
en primer lloc, que si el PP no pot formar govern no és causat pels seus legítims
competidors sinó per la seua pròpia voluntat de negar la realitat.
El PP afirma viure en un sistema bipartidista, sistema que es fonamenta en
l’alternança electoral. Però el sistema bipartidista del regne d’Espanya no és
fruït del consens, sinó fruït de la imposició militar, de quan el 23 de febrer
de 1981 València fou ocupada pels tancs espanyols. Que el bipartidisme producte
del 23-F no funcione, no és responsabilitat del poble.
Els resultats del PP són producte del sistema electoral, que se sosté en el
Districtre províncial, dins del qual es voten les llistes elaborades per la
directiva del partit. Llistes tancades amb candidats nomenats pels òrgans
directius del partit, que els súbdits han de votar en bloc. Solucions tancades
sense solució de continuïtat, les quals donen al poder executiu la clau de tots
els poders, motiu pel qual l’executiu esborra els altres poders de l’estat, el
legislatiu i el judicial. Així, amb el control del poder judicial, l’executiu
acaba per sotmetre el Tribunal Constitucional, que juga més que arbitra, en
contra de la diversitat de les diferentes sensibilitats polítiques.
Així mateix, el PP invoca la diversitat plurinacional dins de la Unitat
nacional. La Unitat no pot acceptar la seua pluralitat sense deixar d’existir,
per tant la propagada diversitat del PP resulta ser una contradicció,
contradicció la qual pressuposa que els altres no deuríem d’existir, malgrat existir.
D’aquí la dèria del PP en demonitzar els pactes electorals i el seu afany per
la llista més votada. Ara ho ha estat, la llista més votada, i no pot governar.
Un autèntic cul-de-sac, en el qual s’hi ha endinsat ells tot sols.
Una altra incongruència és que, malgrat el PP es proclame com a partit de centre,
baste a mirar el panorama polític sorgit després del 20-D –Ciutadans, Coalició Canària,
Partit Nacionalista Basc, Democràcia i Llibertat, Esquerra Republicana de Catalunya,
Partit Socialista Obrer Espanyol, Podem, Euskal Herria Bildu, Esquerra Unida-
per comprovar que el PP no té cap partit a la seua dreta.
Així les coses, el sistema bipartidista que el PP sosté ha deixat de ser
una realitat inqüestionable perquè el vigent sistema electoral, malgrat totes
les seues imperfeccions, ha donat els resultats electorals que han capgirat tot
allò que el PP pretén etern. D’etern, tan sols en té la voluntat manifesta de
manar.
Per açò, quan es diu una cosa i es fa la contrària, no resulta gens
sorprenent que qui guanye, perda.
