Pel que fa a la demanda de l’aigua del Xúquer per part del sud del País Valencià, no hem de pensar que és cosa del turisme d'avui (Altea, Benidorm, Vilajoiosa, etc.) La demanda ha estat una constant des
del mateix moment del naixement de la Sèquia Reial del Xúquer, en el segle XIII de Jaume I. Així, trobem que
el Consell d’Elx sol.licita aigües del Xúquer en les següents dates: en els anys 1.420,
1.528 i 1.568. En l'any 1.628 també ho fa la ciutat d’Alacant. Inclús la ciutat de València demana aigües del Xúquer per a la seua horta sud. Així, trobem un
projecte de 1.658 que proposava un transvasament per a dur l’aigua a Quart de Poblet.
Queda clar que el primer gran
aprofitament de les aigües del Xúquer el va fer el rei Jaume I, amb la construcció de l’Assut
d’Antella, un projecte que hom volia allargar fins al Túria, en el mateix segle XIV, però
que no esdevindria una realitat fins la dècada dels anys 70 del segle XX, quan començà a
construir-se el Canal Xúquer-Túria, per al qual es va construir el primer pantà
de Tous.
Situats en el segle XX, la ciutat d'Elx torna a demanar aigua, aquesta vegada del riu Ebre (l'any 1.905) així com del riu Tajo (en 1.912). Finalment, el sud valencià obtindrà allò que
fa segles que demanava en nom del “dèficit hídric” (un concepte trampa, doncs,
quanta més aigua arriba, més aigua hom consumeix i per tant, augmenta la demanda), amb el transvassament Xúquer-Vinalopó.
Per tan sols posar un exemple, reflexionem sobre allò que va ocòrrer l'any 1.861. Aquell any, la Sèquia Reial del Xúquer, a través d'unes negociacions fetes als despatxos de Madrid, va passar a mans privades. En conèixer els fets, tota la comarca de la Ribera Alta es rebel.là, perquè des de 1.239, quan Jaume I manà iniciar la construcció de la gran Sèquia Reial, el cabal d’aigua era regulat per un sequier reial i un
administrador civil, els quals protegien els interessos dels regants. Amb la
cessió, de 1.861, el propietari passava a ser sequier i administrador alhora. La revolta dels llauradors valencians va tindre èxit. El 1.865, quatre anys més tard, va ser rebocada la cessió de la Sèquia Reial del Xúquer al senyor Díez
Martínez, un andalús que recorria els despatxos de la Cort i el Govern per enriquir-se.(1)
Aquest és un exemple de com mai no s’hauria de convertir un passat millorable en un futur imperfecte.
Aquest és un exemple de com mai no s’hauria de convertir un passat millorable en un futur imperfecte.
(1) Font: SEBASTIÀ, E.
i PIQUERAS, J.A. Pervivencias feudales y revolución democrática.
