Dies abans del 26 de juny, dia de les votacions, visquérem l’estrena d’una
conversació privada entre el ministre de l’Interior i el cap de l’Oficina
Antifrau de Catalunya, difosa per capítols durant els dies previs a les
eleccions, una sèrie intrigant amb policies, lladres i serenos. De fet, és una
de les millors mini-sèries mai no difoses a l’estat espanyol, cent per cent “made in Spain”. Els protagonistes foren el
ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i el cap de l’Oficina Antifrau de
Catalunya (OAC), Daniel de Alfonso Laso, el qual, en un moment de la mini-sèrie,
pronuncia la frase clau, la frase que li dóna tot el sentit a l’estrena difosa
per tots els mitjans audiovisuals. La frase en qüestió és: “Yo soy español”
La qüestió és que aquesta expressió fa molt de temps que té molt d’èxit
entre els votants del PP com en els aspirants a desbancar el PP. A tall
d’exemple, la nit del triomf electoral (el segon triomf electoral consecutiu en
sis mesos), davant de la seu del PP a Madrid, els entusiastes votants no
paraven de bramar: “Yo soy español,
español, español” així com “Rajoy,
español, español, español”.
Insignes doctors, eminències sapientíssimes, seriosos filòsofs així com
catedràtics emèrits fa temps que es pregunten, sense haver arribat a cap
conclusió satisfactòria, què significa “español”.
Què és més espanyol, el teatre de Mèrida o l’Alhambra? Tots els espanyols són
igual de catòlics o tots els catòlics són igual d’espanyols? És igual
d’espanyol un andalús que un càntabre? Les dones espanyoles són iguals que els
mascles espanyols? És igual d’espanyola la marquesa que la seua serventa? I
moltes més qüestions que els insignes doctors encara no han respost. De fet, el
debat sobre l’espanyolitat no ve d’ara, porta segles instal.lat a l’estat que
s’anomena espanyol. Per cert, un debat en el qual la llengua castellana queda
exclosa, doncs, molts mil.lions de castellanòfons, en efecte, no són espanyols.
Enfrontats a tant de dubte hem acabat perplexos per la naturalitat amb què va
pronunciar, el nostre coprotagonista de la sèrie d’espies, lladres i serenos,
el senyor Daniel de Alfonso, la seua definició.
Amb aquesta definició de l’esmentat senyor davant del ministre, quan tots
dos estaven conversant –una llarga conversa de més de quatre hores- sobre com
preparar falses proves i falses acusacions, tot organitzant campanyes
difamatòries amb el recolzament dels mitjans de difusió massiva, contra
representants de Catalunya, com ara Oriol Junqueras, Francesc Homs, Felip Puig
o Artur Mas, durant una conversació gravada pocs dies abans del referèndum del
9 de novembre de 2014. Per aquest motiu, els representants politics catalans exigiren
que Daniel de Alfonso declarara davant el Parlament de Catalunya, el dia 23 de
juny, a poc menys de 72 hores abans de les votacions. La compareixença del cap
de l’OAC no va poder ser més tètrica. Amb posat de menyspreu absolut, no tan
sols no va demanar disculpes per les seues paraules, sinó que es va permetre
amenaçar el dirigent de Ciudadanos, Albert Rivera, el competidor del PP a les
eleccions. Al Parlament, explícitament com implícita, va tornar a defensar la
seua frase estelar: “Ministro, yo soy
español por encima de todo”
Finalitzada la intervenció, la història corregué a trobar-se amb la nit del
dia 26 de juny. El resultat de les votacions, a Barcelona, no va poder ser més
satisfactori per al PP, que va remuntar, del 11,26% de 2015 a un 13,54% en
2016. Percentatge que li va sostreure al partit Ciudadanos, originari de
Barcelona. Haurem de reconèixer, per tant, que la promoció de la conversa de
novembre de 2014 durant la campanya de 2016 va tindre els seus rèdits electorals.
Aquest èxit del PP a Barcelona fa que reflexionem sobre la idoneïtat o no
de l’estrena de la mini-sèrie, precisament, la setamana anterior a les
votacions. Llavors, ens adonem com un conspirador (diga el que diga el cap de
l’Oficina Antifrau, aquesta oficina fou creada per combatre el frau, no per
promoure’l) amb aquest argument tan senzill, “yo soy español”, justifica tots i cadascun dels seus actes
il.legals. Però com hem dit més amunt, ningú no sap què és ser espanyol.
Llavors, creix la nostra perplexitat. Segons sembla, “ser español” dota d’autoritat per manipular, mentir, menysprear,
ridiculitzar, amenaçar i, fins i tot, acusar amb falsos testimonis la gent. A
qualsevol gent. Aquest descobriment ens ha produït un neguit existencial que no
sabríem com explicar-los. Si “ser español”
et permet cometre actes delictius, llavors ens trobem en un atzucac. En un
carreró sense eixida. Perquè si la substància del discurs del cap de l’OAC, Daniel
de Alfonso, i el seu interlocutor, al qual no li deixem d’atribuir el seu alt
grau d’espanyolitat, manifestada mitjançant la llengua castellana, justifica la
seua conducta eficient en nom de la causa final, España (amb ñ) que ho
justificaria tot i a tothom, ens trobem d’avant de la següent monstruositat:
ser español significa tant estar per
sobre de les lleis dels homes com per sobre de les de Déu (no jures en fals ni acuses
ningú falsament) La qual cosa significa que no hi ha Justícia que puga
imputar-los cap delicte per ser espanyols, puix la seua “espanyolitat” els
permete estar per damunt del Bé i del Mal.
El senyor De Alfonso va estar cesat pel Parlament, amb 120 vots a favor i
onze en contra de la seua revocació. Precisament, els onze parlamentaris del
PP.
